Tot i conèixer el desenllaç, tenia moltes ganes de veure aquesta versió d’un dels arguments més famosos d’Agatha Christie. Ja se sap, però, que a vegades les ganes juguen a la contra… En el programa de mà i en diferents espais del teatre llueixen els 62 anys d’aquest muntatge teatral que triomfa a Londres ininterrompudament, però lluny de fer-li un favor crec que els anys acaben pesant-li a la proposta. L’enginyeria dramàtica de la peça ha quedat molt antiquada… i no parlo de les regles del joc que té tota obra de misteri, sinó del llenguatge i de la fusteria teatral.
D’altra banda, la proposta de Victor Conde és excessivament formal i no acaba d’extreure del televisiu i extravagant repartiment tota la força que caldria. Ho deixa tot en mans de les paraules i de l’argument, que com és d’esperar en aquests casos guarda una sèrie de trumfos de gran efecte. Però a vegades no n’hi ha prou amb això. Els espectadors volem alguna volta més; no ens conformem amb el teatre de 1952.
Sigui com sigui, s’ha de reconèixer la gran tasca del Teatre Apolo vers un teatre popular i d’entreteniment. Si fa unes setmanes parlava de l’homenatge al Paral·lel i al vodevil català que suposava la reestrena del “Don Juan Tenorio” del Pera, ara haig de reconèixer la voluntat de recuperar el teatre de crims i misteri, una tradició del teatre barceloní… ara ja molt oblidada.