Aquells que se sentin decebuts després de veure La ratonera és que mai han llegit res d’Agatha Christie o bé, directament, no els agrada i, potser, no ho sabien. L’escriptora anglesa nascuda al 1890, va publicar gairebé 80 novel·les i desenes d’històries breus on repetia una vegada i una altra el mateix mecanisme fins arribar a convertir-lo en un veritable subgènere: el whodunit (Qui ho ha fet?). Plantejat com un joc, es tracta de presentar-nos un assassinat, una sèrie de personatges sospitosos i tot un seguit d’indicis que ens ajudaran a endevinar (o no) qui ha estat el culpable. Aquesta vessant de la ficció policíaca posa en primer terme l’enigma, per davant, fins i tot, de la coherència i la versemblança. La posada en escena de Víctor Conde sembla conscient de que l’important és el trencaclosques i opta per potenciar el misteri amb subratllats musicals, canvis d’il·luminació i certa rigidesa en les actuacions que, en qualsevol altre cas, podrien fregar el ridícul, mentre que aquí s’accepta com autoparòdic i, per tant, part de la diversió. D’igual manera, hem d’assumir les trampes narratives, l’il·lògic comportament dels personatges en certes situacions, els clixés i la resolució de tota la trama en els darrers cinc minuts perquè així es com funciona aquest joc. Com a tal, adornat amb una estètica entranyable i petits tocs d’humor anglès, funciona de meravella. No per casualitat, aquesta mateixa obra porta 62 anys representant-se a Londres ininterrompudament.
Enllaç copiat!