Martin MacDonagh ens parla de la terrible misèria humana a través de la sàdica relació entre una mare i una filla. Aquestes personatges desperten tendresa i terror al mateix temps, i és que són tan responsables com víctimes d’una lluita constant per reafirmar-se davant un entorn apàtic que les aïlla i les enfronta.
Maureen (Marta Marco) veurà en Pato (Ernest Villegas) l’oportunitat d’escapar de les arpes de la seva maquiavèl·lica mare (Marissa Josa) i volar fora del poble de Leenane d’una vegada per totes. Sent conscient que aquesta serà possiblement la seva última possibilitat per a aconseguir-ho, Maureen deslliga el duel definitiu amb la seva mare submergint-se en una espiral de bogeria i violència. Ray, el jove germà de Pato (Enric Auquer), tanca aquest gran elenc d’actors amb un personatge que ens dona oxigen en cadascuna de les seves aparicions.
L’escenografia juga a favor de la construcció d’un espai asfixiant. Una casa que aïlla als seus personatges però al mateix temps les protegeix d’un exterior hostil ple de fang i pluja constant. Una societat rural oblidada on l’única opció de redempció és fugir a l’estranger. La música que prové de la ràdio en escena també serveix per construir aquest ambient de poble aïllat irlandès, així com per generar contrastos entre la misèria dels personatges i el bon rotllo de temes com Brown Eyed Girl de Van Morrison.
En definitiva, una obra mestra amb una posada en escena brutal i unes interpretacions magistrals. Un relat terriblement pessimista sobre com l’avorriment i l’apatia poden tornar-nos tan perversos com bojos.