Després de Shakespeare, Martin McDonagh és l’autor anglosaxó més representat a l’Amèrica del Nord. Tot i que va néixer i va ser criat al sud de Londres, el seus orígens són irlandesos, d’aquí que totes les seves peces estan ambientades en Irlanda.
“La reina de la bellesa” és la primera de les tres peces de “La Trilogia de Leenane” (una trilogia on els fets de totes tres obres transcorren en terres de Connemara). Les altres dues peces són “La calavera de Connemara” (espectacle guanyador del Premi TB de la temporada 2017-2018 en la categoria de Millor actor de repartiment, a Oriol Pla, dirigida per l’Iván Morales i que vam poder veure a La Villarroel), i “The Lonesome West” (“L’oest solitari”)(de la qual es va poder veure en el 2011 una versió de la companyia Ras Teatre en l’espai escènic de la Nau Ivanow sota la direcció de Pepa Fluvià).
Podríem dir que “La reina de la bellesa” és una barreja entre thriller psicològic i comèdia negra, és el que en diríem teatre de la crueltat (In-yer-face), per la seva capacitat d’aconseguir captar l’atenció de l’espectador i deixar-lo absort per tot el que està passant al seu davant.
Us la recomano per moltes raons:
El text és brutal. Els diàlegs són brillants, conflictius, plens de ressentiment i rancúnia. El llenguatge i el vocabulari que s’utilitza és col·loquial, tot i que moltes vegades resulta desagradable, retorçat i violent.
Julio Manrique dirigeix amb total precisió aquest muntatge. Tot està estudiat i cuidat al mil·límetre: interpretació, il·luminació, espai escènic, …Tot sembla real.
La posada en escena i l’escenografia de Sebastià Brossa és molt realista. Es tracta d’una cuina menjador plena de detalls que ens fan pensar en quines condicions s’hi viu en aquella casa. Tot és vell i depriment. L’ambient que s’hi respira és de soledat i austeritat.
Altres elements a destacar són la llum (Jaume Ventura), el so i els efectes especials (Damien Bazin) que s’utilitzen al llarg de l’obra. Elements imprescindibles que fan possible que els espectadors percebem aquella sensació asfixiant i de solitud que es viu dins aquella casa. Les diferents intensitats de llum i altres recursos escènics, com el terra enfangat, la puja i el foc, aconsegueixen mostrar una estètica realista que es manté durant tota la representació.
Excel·lent feina de caracterització ( Helena Fenoy i Marta Ferrer) i vestuari (Maria Armengol).
Pel que fa al repartiment, els personatges principals l’encapçalen dues grans actrius, la Marissa Josa en el paper de la mare (Mag Folan), i la Marta Marco en el paper de la filla (Maureen Folan). Són personatges desil·lusionat amb la vida i amb el món que els rodeja. Unes interpretacions extraordinàries, per treure’s el barret, fer l’onada i cridar bravo una i un altra vegada.
També cal felicitar als dos actors: Ernest Villegas ( Pato Dooley) i Enric Auquer (Ray Dooley), els dos protagonistes encarregats de sacsejar la rutina de les Folen i de mostrar la part més amable i divertida de l’obra.
“La reina de la bellesa” és una obra intensa, que emociona. Una obra que et fa somriure, i de cop i volta et deixa clavat a la cadira. És una història gris, fosca. Real. És odi i amargura. És destrucció, frustració, opressió. Xantatge i manipulació. Desesperació. Esperança. Pluja i herba humida.
“La reina de la bellesa” ens parla de la por a la soledat, d’aquella soledat més absoluta, i del que un seria capaç de fer per tal de no estar sol.