Sovint el teatre mostra l’horror que irromp en la quotidianitat, però és menys habitual que l’angoixa, el depriment en formi part, sense espetec, com quelcom inherent a la vida dels personatges. A La reina de la bellesa de Leenane, el tedi ja ha esdevingut aversió (de la Maureen cap a la seva mare, del Ray cap a la mare de la Maureen; però també del Ray cap a la pròpia Maureen), i l’espectador té la sensació que el rebuig que es provoquen els uns als atres és immanent a l’esperit d’una societat, de Galway, de la Irlanda rural, del món. És rancúnia ancestral i, el que és pitjor, assumida fins al punt que s’expressa amb total desinhibició.
Manrique pensa una posada en escena on pren protagonisme l’escenografia, que ens ensenya un sol espai molt atapeït d’objectes, mobles… (cuina, una sala d’estar i tres portes) que contrasta amb un exterior (per nosaltres, en fora de camp) desolat, intransitat, on hi plou constantment. Els personatges prorrompen a la casa, no hi entren només, hi penetren. Sembla que provinguin d’un lloc agrest, inhòspit. I excepte en Pato, la resta de personatges semblen imbuïts del salvatgí. Marta Marco és una Maureen bestial, en el sentit literal i en el figurat. És un animal engabiat que ja no pot trobar l’equilibri i que viu l’aparició del Pato com una última esperança d’escapatòria. L’Enric Auquer és un Ray que sembla contenir en la seva personalitat tots els elements característics del paisatge que emmarca els protagonistes.
Que profund grata el teatre en l’espectador quan aquest copsa la tensió entre el què diuen els personatges i allò que volien dir, i no s’han atrevit o no han sabut com dir. La reina de la bellesa de Leenane és una fita important per a Julio Manrique, que brilla a l’hora de fer emergir allò que ha romangut ocult durant molt temps, que ja està incrustat en la Història. No falteu a la Biblioteca, s’hi couen coses que tenen a veure amb tots nosaltres.