Amb motiu del festival Grec de Barcelona, arriba al teatre Goya La resposta, un text de Brian Friel sota la direcció de Sílvia Munt. A l’obra es presenta un seguit de preguntes existencials degut a la situació vital del protagonista, Tom. Preguntes les quals es tractaran de respondre mitjançant l’evolució de l’acció dramàtica i la intervenció dels diferents personatges.
Hi ha un seguit de problemes que provoquen que la representació de La resposta acabi per no ser, sota el meu punt de vista, satisfactòria. En primer lloc, l’acció dramàtica té els ingredients per encarnar un gran drama, però acaba per quedar-se en una sèrie de converses sòbries i poc creïbles. Tot i el gran elenc i el gran autor, el text sembla no estar a l’alçada i l’espectador no empatitza amb l’acció, provocant que la representació es torni molt llarga, fins i tot massa.
En segon lloc, no sembla haver-hi cap moment de clímax dramàtic al llarg de tota la representació. Ja sigui per l’absència de clímax dins el text o per la monotonia que suposa la representació per part dels actors, l’obra manté un to sobri perpetu que no culmina en cap moment amb el qual l’espectador pugui connectar amb allò que s’està representant. No hi ha clímax, catarsis, evolució de personatges… O, com a mínim, s’hi dona lloc però no s’aprecia degut a la distancia entre espectador y representació.
En síntesi, hi ha uns quants motius pels quals La resposta no acaba d’ésser la gran representació que molta part del públic esperava. Es la prova perfecta de que no cal amb un bon autor i un bon elenc. Una actuació molt sòbria, amb una posada en escena que dividia l’atenció del públic (accions que es superposaven i personatges que no semblaven estar ni a la mateixa representació que els altres), ingredients que provoquen que el resultat sigui insatisfactori. Potser hi ha masses preguntes, massa text… potser la clau hagués sigut cuidar allò essencial: emocionar el públic.
