Vivim connectats constantment. De fet, quan no estem connectats sembla que estem perduts, que ens falta alguna cosa. Aquesta dependència del smartphone ens connecta a la societat en un moment en què com a individus estem més sols que mai. En aquesta era de la informació i comunicació globalitzada som, més que mai, els blancs perfectes per a la manipulació, la desinformació i l’ús indiscriminat dels nostres pensaments, les nostres rutines i les nostres idees. I és que tan se val que hàgim rebut milers de correus electrònics donant a conèixer les noves polítiques de privacitat de les nostres dades personals -les quals hem cedit, amb cert desconeixement, per obtenir serveis o informació-, la veritat és que estem venuts. Des del moment en què parles d’un tema amb un amic i, de sobte, al teu mur de facebook t’apareix un anunci relacionat amb allò que has mencionat i que mai havies buscat pel teu telèfon. A tots ens ha passat.
Ens venen les grans companyies de comunicació i els governs d’arreu que, per estar segurs, per mantenir l’estatus de seguretat en la societat, calen aquests controls, aquest invasió de la teva privacitat. I si algú intenta destapar draps bruts o utilitzar els mateixos canals per denunciar delictes flagrants dels més poderosos, llavors, aquella persona és enemiga del món.
Sempre hi ha haguts “traïdors” que han destapat corrupcions i delictes de governs i grans corporacions. Amb l’era digital, a aquests personatges se’ls hi ha donat el nom de whistleblowers i, d’aquests, n’hi ha tres que han destacat especialment: Julian Assange, Chelsea Manning i Eduard Snowden. Aquest obra rescata diàlegs, situacions i documents reals de l’activisme d’aquestes tres persones. El creador de Wikileaks va publicar, entre altres, documents aconseguits per la soldat Chelsea Manning que denunciaven l’actuació del govern dels Estats Units en guerres com la de l’Afganistan o Iraq. Snowden, per la seva banda, era una analitzador de la CIA que va denunciar, a través de periodistes, el programa Prism de la NSA de vigilància massiva a través d’Internet a tot el món.
En aquesta obra, Jorge-Yaman Serrano aconsegueix explicar un tema tan complex d’una manera clara i planera, filant les tres històries al llarg del temps, al mateix temps que contextualitza la importància dels fets i proposa una reflexió al públic que –assabentat o no d’aquestes notícies- surt de l’espectacle conscient i advertit d’aquesta realitat i amb ganes d’informar-se més de la societat de la informació.
El text és part fonamental d’aquesta producció, per la dificultat que suposa tenir al públic enganxat al fil narratiu d’una història com aquesta. Rubén Atmetllé (Assange), Cristina Gàmiz (Manning) i Jordi Andujar (Snowden), tan en els seus papers principals, com els secundaris en la resta d’històries, aconsegueixen transmetre el tarannà de cadascun dels personatges a qui donen vida. Atmetllé és, amb diferencia, qui manté en alerta a l’espectador amb la seva gestualitat, la seva presència a l’escenari però, sobretot, amb la passió que li posa a cada paraula en vida d’Assange, el seu convenciment en la veritat traspassa diàlegs i pantalles. Gàmiz ens fa estremir en els pitjors moments de Manning i ens transmet esperança en tot el seu relat. Andujar desapareix rere Snowden i, com ell, ens deixa un sentiment agredolç.
La posada en escena, sòbria, tècnica i funcional ens ajuda a comprendre el context de la història i els petits detalls que se’ns poden escapar de l’actualitat.
En conjunt, una producció que funciona a la perfecció, amb una història real i crispant que hauria de ser explicada arreu. Jo ja espero amb ànsies “La revelació 2.0”.