Whistleblowers és el terme amb el que els anglesos anomenen a aquells que revelen, que denuncien o alerten, que ajuden amb la seva informació a desemmascarar organitzacions delictives realment complexes. Cada país té els seus casos, però a nivell mundial està clar que hi ha tres noms que destaquen per damunt de tots: Julian Assange, Chelsea Manning i Eduard Snowden. Aquesta obra ens parla de tots ells, i a més amb les seves pròpies paraules, ja que tot el que se’ns explica està extret de declaracions, entrevistes o enregistraments reals que es van obtenir de forma poc clara. Segons el programa de mà estem davant de teatre documental, tot i que pel meu gust crec que el que se’ns mostra està més a prop del teatre testimonial, a l’estil de Ruth-Bárcenas o Port Arthur. La idea és portar al teatre la veritat, la declaració exacte i el testimoni real, tot i que a vegades això acaba resultant teatral i en d’altres, com en la que ara ens ocupa, el resultat queda ben lluny de l’objectiu. Un dels fets que potser ha perjudicat la proposta és el de dividir l’obra en tres parts i voler tocar massa tecles o massa personatges. D’altra banda, el llenguatge a vegades críptic i tècnic de la conversa acaba fent perdre l’interès. Potser la part d’Snowden és la que resulta més atractiva, tot i que acaba tallant-se de forma abrupta i deixant moltes preguntes a l’aire… com en quasi tots els episodis. Un projecte interessant al que li hagués calgut una volta més de dramatúrgia, ja que la interpretació i la direcció són prou correctes…
Enllaç copiat!