Ja fa temps que el teatre afronta, des de diferents punts de vista, el tema dels abusos de poder, sexuals i de tota mena. L’abús, desgraciadament, encara és portada de la informació diària i segurament seguirà cridant l’atenció de moltes autores i alguns autors. També és cert que, com a espectadors, estem arribant a un punt de certa saturació… però la gran aportació de Marta Aran és que ha tractat el tema des d’un angle no del tot explotat. L’autora -reconeguda per obres com La noia de la làmpada o Els dies mentits– ens parla dels abusos invisibles, els que es silencien per vergonya o per “no tenir importància”, i els lliga amb l’imaginari religiós i les reminiscències de la cultura cristiana que ens envolta.
L’obra potser s’embranca per camins excessivament pedregosos i àrids. I no ho dic tant per la temàtica, sinó per l’abundància de conflictes i una estructuració que pot acabar resultant massa densa. Per sort, Aran ens ofereix una direcció plena de recursos i petites sorpreses. A més, la producció de l’espectacle és del tot encertada, aconseguint un acabat tècnic quasi perfecte amb uns mitjans segurament limitats i aparentment simples. Per tant, un muntatge que no decebrà als que el vagin a veure pel seu missatge ni als que hi vagin per altres motius més artístics.