L’Eva (Maria Hernández Giralt) va a un monestir a portar un ram de flors a una verge com a resultat d’una promesa que va fer a la seva àvia abans de morir. Ha trigat molt de temps en complir-la, però empesa per la necessitat d’emocionar-se per alguna cosa, de sentir-se interpel·lada per algun estímul, finalment visita l’indret. No pot veure a la verge. En comptes d’això, pateix un episodi incòmode, violent, dur i incomprensible. Quan torna a casa i ho comparteix amb la seva parella, veu que, com en aquell monestir, continua estant sola.
Aquest podria ser una mica el resum d’aquest text de Marta Aran que pretén posar el focus en la violència invisibilitzada, aquella que es calla i no es denuncia sota la màxima “si no es diu, no ha passat”.
El públic acompanya a la protagonista en el seu periple de descobriment i acceptació, viatjant des del somriure provocat per un acudit del text, a la ràbia del comportament de certs personatges, passant per la incomoditat de certes actituds que fan regirar a l’espectador/a en la seva butaca.
Una posada en escena senzilla i molt eficaç, on la sonoritat i la il·luminació són claus en algun dels segments de l’obra (la presentació de les verges del monestir és ja antològica), resulta el marc ideal per el desenvolupament d’uns personatges complexos i molt ben definits. Especialment interessant és el personatge d’Eugenia, interpretat per Mar Pawlowsky, que mostra les seves contradiccions, els seus clarobscurs en cada intervenció. Pawlowsky ha sigut el gran descobriment d’aquesta producció, provocant una força atraient cada vegada que surt a l’escenari. Òscar Intente i Eric Balbàs, que interpreten als personatges masculins de l’obra, aquells que exerceixen la violència –de diferent manera i en diversos graus-, tot i estar molt emmarcats i definits, queden diluïts per les potents actuacions de les seves companyes d’escenari. Un fet que, buscat o no, funciona perfectament per donar-li a la trama tota la força necessària per impactar a l’espectador/a.
Aran aconsegueix amb aquesta obra posar el punt de vista en aquestes situacions d’una manera particular i diferent a l’habitual, amb una gran aposta pel moviment, la reflexió i la provocació envers el públic.