En els darrers anys hem vist com diferents artistes i companyies s’acostaven a Brossa, ja fos inspirant-se en la seva obra o bé agafant diferents textos i ajuntant-los en un espectacle. Hem vist la visió de Roberto G. Alonso, la de Dei Furbi, i també la d’Els Pirates, que ara tornen amb una reposició força esperada. I és que el grup ha trobat en els jocs escènics del poeta una possibilitat de seguir explorant i explotant la part lúdica que tantes alegries els hi ha donat.
La setena porta agafa diferents referències brossianes, i també diferents textos o frases o màximes irrefutables, i ho encabeix tot en una oficina d’un temps ja passat… possiblement els anys setanta. I per l’oficina passen les secretàries, el conserge, les dones de la neteja, uns homes estranys (possiblement poetes o escriptors), unes dones força esnobs, uns quants membres de la cúria i algun despistat que passava per allà. Hi tenim crítica i reflexió, però sobretot hi tenim molt d’humor. Un humor que comença sent gestual i que aconsegueix fites molt altes en tota la primera part. Potser no és el que més recorda a Brossa, però es tracta d’una gestualitat clara i basada en una genial coreografia de repeticions.
Tampoc podien faltar-hi els stripteases, que aquí compleixen també una funció reivindicativa. De fet són dos moments que, lluny del plaer hedonista d’altres muntatges, aquí deixen incomoditat i generen certa controvèrsia. I és que a mesura que avança tot es torna més confós i complicat. Potser el missatge desesperançat de la part final no és el més adequat, però igual sí el més coherent. Un espectacle, doncs, que compleix els seus objectius i que sap com acostar-se a l’imaginari del poeta sense trair en cap moment l’estil inconfusible del grup.