“La Sort” és una peça de teatre documental en primera persona. Els dos intèrprets, parella en la vida real, expliquen el seu procés d’adopció que finalment acaba en la constitució d’una família interracial. El principal objectiu de l’obra és posar en escena aquesta realitat sovint estigmatitzada, trencant el tabú sobre l’adopció i mostrant la bellesa de crear una família que transcendeixi els llaços de sang.
Poques vegades es parla de paternitat i menys encara de paternitat adoptiva. Igual que les criatures necessiten referents que vagin més enllà de Peppa Pig, els pares adoptius també necessiten referents que vagin més enllà dels Simpson; representacions de famílies diverses on poder veure’s reflectits. I això és justament el que fa aquesta obra, fixar un referent positiu d’aquesta opció de vida.
La proposta remarca la seva honestedat amb un discurs directe, bilingüe, amb pocs recursos escènics i un escenari nu que només es recolza en algunes projeccions. Narrativament se centren molt en el procés d’adopció i es troba a faltar una mica més d’informació sobre la segona part, una vegada el fill arriba a casa. Encara que com deixen ben clar, és un camí que encara els queda per recórrer.
Juli Disla i Jaume Pérez ho tenen molt clar; ser pares no és un dret, com molta gent pensa, és una sort. Sort la nostra, per tenir una sala com La Beckett que ens porta propostes com aquesta.