La companyia de dansa La Taimada (El vuitè dia, Lo.li.ta / La mort, Infern) sempre s’ha caracteritzat per un llenguatge dur i unes imatges impactants. El seu és un llenguatge sovint inspirat en la fredor i en la contundència de la ciència ficció cinematogràfica, amb Kubrick com a referent involuntari. És per això que El jardí, tot i basar-se inicialment en El jardí de les delícies d’El Bosco, no amaga aquesta influència i exhibeix des de l’inici uns personatges que ens porten a un futur potser proper, però futur a fi de comptes: el nen que juga amb la realitat virtual, els guardians que amb màscara de gas inclosa es dediquen a preparar i esterilitzar l’espai on passarà tot, etc.
I quan tot ja és a punt, Olga Álvarez i Jordi Cavestany –els coreògrafs i responsables de la companyia- ens presenten als homes i a les dones que es sotmetran a l’experiència. Uns personatges que representen una societat plural i diversa, però igualment confosa i exposada a un món implacable. És cert que aviat apareixerà el sentiment, el desig, la voluntat de relació entre els cossos, però tot segueix essent asèptic i tremendament bàsic (les bates d’hospital, la utilització dels bolquers). Una mena d’orgia d’un món postapocalíptic en el que la sexualitat i els desitjos ja tenen tot un altre sentit…
Evidentment, aquesta percepció és una de les moltes que es poden extreure, ja que en un espectacle com aquest tot està preparat per a que cadascú en tregui la seva. I no tothom podrà connectar potser amb el ritme pausat, la repetició d’accions i les pautes que es proposen… però si ho arriben a fer segur que alguna cosa despertarà una llarga llista de referències visuals i emocionals. L’espectacle, sense cap mena de dubte, no deixa indiferent a ningú.