Ara que Barcelona està encara esbrinant en quin punt es troba la salut del seu teatre musical, La tienda de los horrores sembla postular-se com una de les poques grans apostes locals amb una certa garantia d’èxit d’aquesta temporada. Fa temps que Àngel Llàcer i Manu Guix han demostrat, bàsicament, tenir un bon olfacte comercial a l’hora d’aixecar i vendre els seus espectacles i, el més important, fer-los funcionar escènicament i connectar amb el públic. Després d’El petit príncep i La jaula de las locas, segueixen l’efectiva fórmula de barrejar comèdia i emoció amb bones cançons associades a una marca. Passat pel filtre de la comercialitat que implica, en aquest cas, donar llum i distància còmica a una història que és, en realitat, bastant fosca i trista, La tienda de los horrores resulta un espectacle amable, divertit, entretingut i fàcil de gaudir. La posada en escena i l’estètica són funcionals, amb decisions de vestuari curioses, sense ser espectaculars però sí vistoses. Del repartiment, cal destacar una magnífica Diana Roig que brilla amb llum pròpia, acompanyada d’un notable Marc Pociello i les fantàstiques Sey Sisters (tot i el seu poc justificat accent), que compensen a alguns secundaris una mica perduts o fora de to. El millor de tot, però, són les cançons d’Alan Menken que ja tots coneixem per l’adaptació cinematogràfica o les anteriors posades en escena, que són el que veritablement fa que l’obra voli i ens toqui el cor. En definitiva, un fresc entreteniment que fa passar una bona estona tot i no haber sortit del tot rodó.
Enllaç copiat!