El mal es pot heretar genèticament? Hem de purgar per les equivocacions dels nostres avantpassats? Daniela Feixas es fa aquestes preguntes i intenta donar algunes respostes amb la seva nova obra com a autora, La tortuga de Califòrnia. Una obra que es presenta com un drama amb petits tocs de thriller i que, a partir d’un clima dens i carregat, aconsegueix crear interès durant els seus 60 minuts de durada. Tot i així, alguns diàlegs sonen massa artificials i la història de l’avi costa una mica de creure, sobretot si ens situem a “algun lloc de Catalunya, als anys vuitanta”.
Els actors Josep Julien, Anna Güell, Clara de Ramón i la pròpia Daniela Feixas defensen la proposta amb professionalitat i alguns moments realment bons, envoltats d’una escenografia simple però efectiva i un xic asfixiant. En realitat, tot en aquesta obra vol transmetre la sensació d’opressió que la pròpia família ha anat creant en els seus integrants durant anys i anys. La part de la bogeria, o no, també queda ben reflectida, tot i caure un pèl en el tòpic… En definitiva, una obra recomanable, que passa de pressa però que deixa un regust amarg. És el que té això d’escriure sobre famílies terribles…