A vegades les històries queden dormides entre quatre parets i, quan algú les visita, desperten i el desperten.
La tortuga de Califòrnia és una reflexió sobre la maldat, però també un thriller familiar dels que enganxa, posat al servei de quatre grans actors (a destacar la més jove, Clara de Ramón, i la més gran, una genial Ana Güell que fa oblidar que està actuant). El factor humà és el punt fort d’un muntatge senzill, bonic, i que aconsegueix crear en el públic aquest efecte voyeur, creant l’ambient tancat i viciat d’una família que guarda, amb un silenci palpable, secrets enterrats. Ens va fer sortir del teatre emocionats, debatent i comentant el tema. És una bona sorpresa d’aquest Grec.
Però La tortuga de Califòrnia és també una d’aquestes obres que fan que mirem enrere, en el nostre passat, si volem. Personalment, m’ha fet pensar en les històries terribles de la guerra civil i la dictadura que, tot i no ser tan horripilantment massives com les dels nazis, segueixen tancades entre parets i enterrades entre ossos sense nom. Que probablement segueixen sota el sostre dels que en van ser responsables i que fan que ens preguntem, igual que la protagonista de l’obra, si la maldat s’hereta, corrompent els cors i podrint les entranyes.