No havia llegit la novel·la de Laetitia Colombani, però em va costar molt poc temps entrar en aquesta història sobre tres dones a diferents indrets del món. Tres dones separades per la distància però unides per una trena invisible que aconseguirà que es rebel·lin i lluitin per trencar el sostre de vidre que cadascuna té damunt dels seus caps. Una història on la sororitat acaba essent protagonista, tot i que no es carreguin les tintes en contra dels homes ni hi hagi intenció de fer cap al·legat. Tres situacions creïbles i tristament reals. La història de l’Smita i la seva filla a l’Índia és la que més ens encongeix el cor, sobretot per la injustícia de les castes, a la que s’hi afegeix el fet de ser dona. A la vegada, tenim en paral·lel a una jove italiana que vol tirar endavant el negoci que el seu pare ha arruïnat i a una advocada canadenca que de la nit al dia veu com tots els seus esforços per lluitar en un món d’homes es poden veure interromputs per una malaltia.
Com en tota adaptació literària hi havia el perill de perdre’s en l’argument o de renunciar a la teatralitat a favor de la narració. Res d’això ha passat. Cristina Genebat i Marta Marco han aconseguit crear un text preciós, al que s’hi afegeix una narradora omniscient que ajuda a filar la trama i a reflexionar sobre el que veiem. A més, la direcció de Clara Segura es nodreix d’una colla de recursos que enriqueixen el conjunt i donen una vistositat que potser no esperàvem. Les coreografies, les projeccions, els continus canvis de personatge –fins i tot a la vista del públic-, el vestuari essencial… Tot va a favor de l’espectacle i tot serveix perquè la història arribi encara amb més força.
No podem oblidar, però, les increïbles interpretacions de les quatre actrius: Genebat, Marco, Olcina i la mateixa Segura. Les tres primeres multiplicant-se en més de trenta personatges, i la última fent de narradora. El millor del cas és que totes estan a la mateixa sintonia, en el mateix registre interpretatiu. Fins i tot costa a vegades diferenciar-les darrera de la caracterització… Un treball gegantí i una funció que trigarem a oblidar.