La Trena és una peça meravellosa i té tots els elements que fan a una obra de teatre imprescindible: un text de partida molt bonic, una història cuidada, una adaptació a teatre súper bella, -el text original és una novel·la-, una actrius i una direcció magnífica…
Tres mons aparentment molt allunyats que s’uneixen a través de la història de tres dones excepcionals i valentes, que sense saber-ho, estan molt unides. I en aquesta unió es fa imprescindible la figura de la narradora, la Clara Segura, que ajuda al públic a puntualitzar i contextualitzar les tres històries amb l’eloqüència narrativa que la caracteritza com a actriu.
A escena, una estructura blanca en la qual es projecten diferents paisatges, edificis, muntatges que ens ajuden a endinsar-nos en els tres mons. Un incís, no compris entrades per als laterals de les files, sobretot de les primeres, la visibilitat és súper reduïda i pots perdre’t alguns detalls, no sé si al teatre han pensat en aquest detall tan important, però vam veure l’obra pels pèls en algunes escenes… Malgrat això, vam gaudir molt de l’actuació de les tres artistes Cristina Genebat, Marta Marco i Carlota Olcina, que donen vida a una quantitat de personatges increïbles, i ho fan amb tal naturalitat, amb transicions súper netes tècnicament, que realment sembli que l’elenc el conformin moltes més persones. És una delícia per a algú que li agradi el bon teatre veure a les tres damunt de l’escenari, es gaudeix moltíssim.
I al final el que t’emportes, a part de la qualitat suprema de les artistes, són tres històries precioses que culminen de manera molt emocionant en una: la de la sororitat.