La guerra, tan horrible, tan intensa, genera addicció.
Ho admeten tots aquells qui l’han viscut des d’una vessant professional, siguin militars, periodistes o fotògrafs. Bentornats (si tornen) els reconeixen com a valents herois que es juguen la vida per explicar-nos les desgràcies alienes, i és clar, no tornen a veure amb els mateixos ulls la vida frívola i banal del primer món, on els principals problemes es desplacen a petits conflictes familiars o a la compra d’un sabó del body shop.
A La Treva, Clara Segura interpreta la Sarah, una fotoperiodista ferida per l’esclat d’una bomba a l’Irak. Plena de cicatrius a la cara i a l’ànima, intentarà fer una vida “normal” junt amb el seu xicot, en James (David Selvas), tot esperant que les ferides es curin i pugui emprendre una nova descàrrega d’adrenalina bèl·lica.
El text de Donald Margulies és fantàstic, et manté atrapat gairebé dues hores amb un ritme cinematogràfic i diàlegs afilats. Combina amb enginy quatre personatges i les seves dispars visions de la vida, de la feina i de l’amor. Bona direcció de Julio Manrique. Segura i Selvas, com a parella de reporters de guerra, es mostren polièdrics, profunds i complexos. Superbs. Bona feina també de Ramon Madaula, sobri i esquiu, abocat a una nova vida més tranquil·la; i Mima Riera, que aporta el punt de seny necessari (i desencadenant d’uns quants conflictes) al petit loft novaiorquès amb l’ingenuïtat de qui no ha anat massa més lluny del seu barri. Ella, la tonteta, és l’única que en veure una fotografia de gent desfigurada a la guerra crida: “com podeu dir que aquesta foto és bonica?”. El rei va despullat.
Podeu comptar amb les habituals virtuts de La Brutal: bona proposta, bona escenografia, i cuidadíssim espai sonor.
Feia temps que no gaudia tant amb un espectacle de teatre “convencional”. No us la perdeu!