En aquesta obra, un còmode apartament a Nova York serveix per pendre distància i evadir-se de la realitat en la que viu submergida el nostre món, així com per obrir un debat sobre com observem, com ens hem de sentir i com actuem davant les adversitats mundials des de l’oasi en el que vivim. Tanmateix, un cop els protagonistres viuen una treva des del seu apartament davant la perillositat del fotoperiodisme de guerra i del dilema moral en el que s’enfronten a la seva feina, aquesta aturada també serveix per prendre consciencia d’un món encara més difícil de combatre, el nostre mateix i el del coneixement del nostre propi jo. I es que quan no ens submergim en les coses que passen fora nostre i tenim temps per nosaltres mateixos, les pors internes comencen a florir. De fet, aquest és un dels múltiples temes que s’amaguen darrera d’aquesta brillant obra, en la que les relacions, la forma de veure el món i les diferents formes de combatre les adversitats que ens envolten esdevenen el seu núcli central.
Sens dubte, es tracta d’un text ric en matisos i simbolismes, en el que les paraules i les accions quotidianes amaguen un rerafons important. En aquest sentit, es mostra una naturalitat absoluta i propera en la que el bel·licisme exterior ha quedat aturat i se’l veu a través del record i de la comoditat. Així, els quatre personatges serveixen per qüestionar el tema i per obrir els diferents fronts de batalla que mostren les nombroses realitats en les que vivim o volem viure, pretenent obrir-nos els ulls sense adoctrinar i jutjar, ja sigui per comprendre als altres o a nosaltres mateixos.
La posada en escena de Julio Manrique esdevé dinàmica i propera, deixant fluir el text i sacsejant a l’espectador gradualment. En aquest sentit, fa un gran treball que es veu reflectit, entre d’altres coses, en una magnifica direcció d’actors, esplendidament defensada pels quatre intèrprets. A més, una escenografia cuidada i l’habitual segell musical de Manrique acaben per arrodonir el seu conjunt.