Encara tinc al cap les llevadores de la inquietant Allà lluny hi ha una caseta, de Jordi Casanovas, tot i que haig de dir que allò era tota una altra història… De fet, l’obra que ens ocupa ara és l’adaptació d’una novel·la de l’islandesa Audur Ava Ólafsdóttir, on retrata les experiències de dones que dediquen o han dedicat les seves vides a ajudar a que altres arribin al món. L’autora reflecteix la bellesa d’aquesta professió i a la vegada ho lliga amb la natura salvatge i ferotge, que precisament a Islàndia no és pas poca cosa. El resultat és un text bell que, malgrat tot, troba les seves resistències al passar al llenguatge teatral.
La dramatúrgia d’Anna Maria Ricart és interessant i eficaç, com sempre, però potser aquest cop li costa desempallegar-se de l’aire literari que ho envolta tot. També estem davant d’una història sense un conflicte dramàtic clar. Més aviat assistim a la suma de petits conflictes quotidians que acaben conferint un tot, però que no aconsegueixen la complicitat total de l’espectador. Sí hem de dir que hi ha un gran esforç perquè el context ens atrapi, almenys pels sentits: la tempesta de neu, el vent que bufa a fora, el fred que senten els personatges, el confort de les cases islandeses, etc. Un conjunt força interessant en el que l’escenografia de Sergi Corbera i l’espai sonor de Guillem Rodríguez hi tenen molt a veure.
El repartiment compleix sobradament amb la seva comesa, tot i que destaquen segurament Maria Casellas i Rosa Renom en els papers més agraïts de la funció. Elles són les dues llevadores que aguanten el pes de la trama, una des del present i una altra des d’un passat que ressona amb força. Són precisament les diferents capes temporals, i també els diferents escenaris de la història, els que fan un engranatge teatral complicat i en ocasions solucionat de forma massa aparatosa. Tot i així, crec que hi ha un públic que gaudirà amb les històries que proposa Ólafsdóttir, que per primer cop es tradueixen al català… I tot gràcies al teatre!