A vegades seguir la tradició familiar, en quant a la vocació, comporta connectar en certa manera amb els i les avantpassats i seguir tenint-los a prop, tot i que ja no hi siguin. Els seus consells i les seves paraules, aquelles que moltes vegades no tenien sentit, potser amb el pas dels anys van agafant cos i enteniment. Continuar amb aquest contacte després de molts temps i sentir que encara t’acompanyen és reconfortant i necessari.
A La veritat sobre la llum Anna Maria Ricart adapta la novel·la d’Audur Ava Ólafsdóttir que té com a protagonista a una llevadora que treballa a l’hospital de Reykjavík i ha assistit a gairebé 2.000 parts. Ha seguit amb la vocació de la seva tieta, una cosina i altres familiars. Una generació rere l’altra ha ajudat a portar criatures al món. De fet, viu al pis de la seva tieta, a qui encara recorda com si la tingués al costat -i la té a l’obra-, repassa els seus escrits sobre la humanitat i rememora els seus consells mentre, enmig d’una tempesta, fa cas a la seva germana i coneix a un turista. Tot, sempre, sense deixar de costat la seva feina.
Un muntatge molt acurat, amb una escenografia potent que abasta tots els escenaris que necessita el relat, de manera que el públic se situa fàcilment en cada segment sense dificultat i, sense gaire ajuda, sap tant la ubicació espacial com la temporal o la interpretativa. El disseny sonor i de llums és precís i envolta a l’espectadora endinsant-la sense remei a la història -preciós el moment de l’esclat de la tempesta-.
Un repartiment talentós que es troba capitanejat per Maria Casellas i Rosa Renom, que assumeixen el paper de narradores de manera experta, vivint cada situació i paraula que exposen. Renom com la tieta que aconsella i anima a la neboda a tirar endavant i Casellas redescobrint la vida a poc a poc, tot i ser la responsable de portar moltes vides al món cada dia. El viatge que fan les dues dones es paral·lel i amb un objectiu comú que, de manera natural, van traçant juntament amb la resta de personatges, deixant clar que les coincidències potser no ho són tant.
Ricart porta un text molt literari a l’escenari i, en certes ocasions, es perd en les construccions del relat que fan endinsar a una lectora al llibre, però que no acaben de tenir un bon paper al teatre. No és així en tota l’obra, però sí que quan es produeixen el seu pes alenteix la narració i es distancia de la dramatúrgia.
Una reflexió sobre la vida, les decisions i les coincidències elaborada de manera tendra i honesta.