A partir d’una posada en escena austera, Diego Lorca i Pako Merino ens parlen de la repetició de la història. Un miner espanyol arriba a un poble del Perú amb l’objectiu d’extreure or de les seves terres, la trobada entre aquest neocolon i l’alcalde de la localitat donarà pas a una trista història en paral·lel a la del conqueridor Pizarro i l’emperador Inca Atahualpa.
L’obra arrenca com un conjunt de fragments inconnexos que aniran connectant-se per a formar el relat complet. Els intèrprets canvien de personatge a través de la manipulació d’objectes i jocs d’il·luminació. Construeixen així un relat sobre la cobdícia, la desconfiança i el sentiment de culpa que malgrat el toc humorístic no deixa de tenir un rerefons tràgic i pessimista. La història es repeteix com ho va fer fa cinc segles i sembla que la condició humana s’ha mantingut inalterada. Quan deixarem de matar-nos entre nosaltres? Aquesta càrrega tràgica que pesa sobre la història de la humanitat li pesa a Titzina sobre la seva esquena i no hi ha humor que ho curi.