La mort, la vellesa o, en general, el devastador efecte que el pas del temps té sobre les persones són temes tan transcendentals com delicats de tractar en una obra de teatre. El risc resideix en la possibilitat de passar-se de gravetat (i fer-se insuportable pel públic) o, al contrari, banalitzar massa aquestes qüestions perdent el seu veritable valor dramàtic. La proposta de la companyia andalusa La Zaranda és, en aquest sentit, exemplar. Amb un treball d’investigació i construcció de personatges excepcional, El grito en el cielo sap trobar l’equilibri entre la tragèdia existencial i l’humor absurd basat en la quotidianitat de les persones grans. Qualsevol que hagi estat en contacte amb homes i dones de la tercera edat reconeixerà immediatament en aquest muntatge els tics, les pors, els daltabaixos emocionals i la cadència en la seva forma d’expressar-se tan ben representats pel grup d’actors. A més, la direcció escènica de Paco de la Zaranda construeix suggerents situacions plenes d’ironia i poètica visual que funcionen a la perfecció segons les pretensions de l’espectacle. Malauradament, aquests moments són només troballes aïllades respecte a un gruix narratiu basat en certa reiteració de conceptes i idees que, tot i ser bones, poden acabar fatigant. Això i que, en el seu últim tram, s’allarga innecessàriament i no acaba de trobar el final (entre els diversos que proposa) fan que l’obra no sigui del tot rodona. De totes maneres, la seva sàtira dels mètodes de motivació de les residències d’avis és brillant i, en conjunt, resulta prou impactant i commovedora per romandre dins nostre temps després del seu visionat.
Enllaç copiat!