L’humor és la clau que utilitza La Zaranda per incorporar, en un teatre cru d’edulcorants, tot el dolor i la mort que evitem pensar en el dia a dia. “Tot sortirà bé”, repeteix un personatge, igual que ens repeteixen contínuament missatges a xarxes socials, anuncis a la televisió i innumerables títols de literatura d’autoajuda. Però a vegades les coses no van bé i el fet de parlar-ne, de posar-ho sobre l’escenari, ajuda, en casos com el d’aquesta obra, a pair-ho. A compartir-ho amb la resta d’éssers vivents que ens acompanyen a la platea, amb els que coincidim en aquesta avantsala de la mort que és, en el fons, tota vida. Ajuda, perquè el seu retrat caricaturitzat de personatges d’edat avançada que carreguen artilugis de ferro, desnormalitza i demostra la despersonalització de certes residències on cossos defallits passen els últims dies amb el nom canviat per un número. I ens fa sentir-nos identificats amb l’absurd d’uns serveis funeraris que ofereixen productes i busquen negoci en moments en els que el que més cal és caliu humà. I el que més m’ha agradat és que ho fan posant, a la boca dels més grans (i improductius), la poesia.
Són temàtiques que sovint molts evitem pensar i parlar, armats amb el nostre somriure de “tot anirà bé”, i quan La Zaranda ens sacseja (ens zarandeja) des de l’escenari, sentim a la platea plors i atacs de riure. Alhora que desbloquegen reflexions, desbloquegen emocions, nusos i inquietuds que alguns duem a sobre i que no són tant diferents dels ferros que mouen amunt i avall els personatges durant l’obra.