El que ha fet Roberto Alonso és realment extraordinari !!!
Entrem a la sala. Aquesta està dividida en dos zones: la zona A i la zona B. A mi m’ha tocat la zona B. Dins l’espai escènic està dividit en dos per un arc d’embocadura (que ens recorda als utilitzats en el teatre a la italiana que tant agradava a Brossa). Un teló de tela negra no ens deixa veure el què està passa a l’altra banda.
Roberto transformat en MC Clown i Jordi Cornudella (el músic) es passegen d’una banda a l’altra de l’escenari.
Entra a escena una cantatriu (Elena Martinell), una ballarina stripteasista (Laura Marsal) i un saltimbanqui (Davo Marín).
Aplaudiments, crits, riures. Què està passant a l’altre banda?.
Roberto Alonso juga amb la visió de l’espectador. Un mateix espectacle vist des de diferents angles, igual que va fer Brossa en “El Combat”.
Sona un timbre, s’apaguen els llums i puja el teló. Comença “Laberint Striptease”.
Des del principi al final Roberto Alonso juga amb tot un seguit d’elements i recursos escènics carregats de simbolisme. De la mateixa manera que Brossa, Roberto juga amb l’espai i els elements, barrejant màgia i music hall, clàssic i popular amb avantguardisme, poesia i plàstica, literatura i teatre deVariétés,… De fet, l’espai no deixa en cap moment de ser un altre personatge de l’espectacle que es vesteix, transvesteix i transforma.
La posada en escena, en la que els mateixos actors fan de tramoistes, és una clara referència al pare de Joan Brossa, tramoista de l’Ateneu de Sant Gervasi; de la mateixa manera que les arts escèniques considerades menors, com el circ, l’il·lusionisme i el transformisme, que desfilen al llarg de tot l’espectacle, que també són influència del seu pare.
Hi ha clares picades d’ull al seu gran amic, pianista, compositor i artista avantguardista Carles Santos, amb un original striptease de piano; la passió que Brossa sentia per l’obra del compositor Richard Wagner; i el seu gust per l’operà.
A part de la música, també s’utilitzen sons i sorolls com a recursos escènics (característiques de l’obra de Brossa).
“Laberint Striptease” està farcit d’elements simbòlics que formen part del que diríem corpus brossià, com la lletra A, el barret de copa, les cartes de la baralla espanyola, les mans, els colors, el logotip de Volkswagen i l’antifaç.
Tampoc hi podien faltar algunes escenes de denúncia de context polític, econòmic, cultural, social i religiós, ni la doble moral i les diferents maneres de ser d’un mateix ésser.
El gest i color també són una gran font de simbolisme, l’escena dels titelles i algunes anècdotes personals en forma de poema visual, com la utilització d’una gaveta plena de confeti , per allò del poeta- paleta.
“Laberint Striptease” és una metamorfosi de moviments (gallines en ballarines), de colors (guants negres a verd esperança), i de personatges. És poesia visual i poesia recitada. És dansa, circ, performance, música, transformisme, poesia, striptease, cant, teatre. És un gran poema visual.
L’espai escènic al final esdevé un gran poema visual .
Forts aplaudiments.
A Roberto: el que heu fet (el teu equip i tu) és realment extraordinari. Felicitats!!!