Lacrimosa és una espècie de conferència performativa sobre el fracàs de viure. S’estructura en dos monòlegs connectats per un tràgic succés, on els intèrprets mostren les seves vulnerabilitats en cru al públic en un preciós exercici d’autoficció ple d’ironia. Combinen el monòleg amb alguns gags dialogats i diverses projeccions amb estètica d’internet a forma de GIF o meme per a conformar aquest retrat millenial d’una generació frustrada.
Bàrbara Mestanza i Francesc Cuéllar ens parlen de totes aquelles promeses frustrades que deixen com a resultat un buit interior, una incapacitat per viure, una sensació de fracàs generacional. I és que no hi ha res que defineixi millor a la generació millenial que la gran motxilla d’expectatives incomplertes, del fracàs en majúscules.
La proposta genera un ambient tranquil, quotidià, sincer i molt poc efectista, tant que els intèrprets mengen patates fregides tranquil·lament amb el guió en mà, per a parlar-nos d’alguns dels temes que els travessen; relacions amoroses, precarietat laboral i vital, abusos de poder, cures, salut mental…
Les expectatives són altes quan et diuen que el director de My Low Cost Revolution i la directora de La Mujer Más Fea del Mundo, per nomenar dues peces que han sacsejat l’escena local, uneixen forces en la seva nova proposta. No complir amb aquestes expectatives i fracassar en la seva unió els hauria anat com l’anell al dit per al seu discurs, però afortunadament no l’han aconseguit, ja que no sols superen les expectatives sinó que ens deixen desitjant veure la segona part d’aquest díptic.