En la dansa i en general, l’ADN de l’ànima és el cos. Només cal veure quines possibilitats tenim de sentir o de pensar quan no funciona bé. I, al revés, les magnífiques potencialitats expressives d’un cos en estat de gràcia. Fa això al cas perquè al programa de mà el sentit que es dóna al títol de l’espectacle de dansa L’ADN de l’ànima és més aviat naïf, connectat amb un estat ideal de l’esperit que pateix un bon tros d’herència judeocristiana inconscient, com també connoten els títols de les diferents escenes: “el dolor”, “la innocència”, “la càrrega (la responsabilitat)”, aquí amb subtítol i tot, o “el dubte”, “la vanitat”, “la superació”, etc. Fa por, oi? Doncs, en canvi, l’espectacle és una festa: senzilla, sense pretensions, però animada i acolorida, plena de complicitat entre els intèrprets. Elles, de tradició flamenca; ells, provinents del hip hop. Com en espectacles anteriors de la Mudit Grau, aquí el hip hop es teatralitza i suavitza, més expressiu i menys competitiu del que sol presentar-se habitualment. Més juganer i menys exhibicionista, per tant. Quan hi ha lluïment és perquè ho demanen les emocions, perquè es dispara de forma natural d’un cos content. Les metàfores per a les diferents emocions són prou gracioses: en el dubte es busquen, en la innocència se sorprenen, en la càrrega de la responsabilitat es tornen maquinals com en una cadena de fàbrica… Els vuit intèrprets no paren de jugar, de festejar-se, de compartir el moviment. Bé!
Enllaç copiat!