Pot algú inventar-se una vida de dalt a baix? És possible viure de mentides durant anys? I conviure amb dues famílies a la vegada? Un guionista tindria problemes per fer d’això una història versemblant i sense cap forat, però en el 1993 el ciutadà francès Jean Claude Roman va ser detingut per haver fet tot això… i un munt de barbaritats que van anar derivant-se de la seva farsa. L’escriptor Emmanuel Carrère es va obsessionar amb el tema i va realitzar una novel·la basada en les converses que va tenir amb el protagonista, una mena de llibre basat en crims reals… a l’estil de la popular A sang freda, de Truman Capote. Una mica després també es va rodar una pel·lícula francesa sobre el tema, i també una d’espanyola titulada La vida de nadie. Moltes versions d’una història que atrau i repel·leix a parts iguals, que captiva i que també genera malestar.
El muntatge que ha ideat Julio Manrique, juntament amb Marc Artigau i Cristina Genebat, adapta el llibre de Carrere i redueix la història a un narrador (el propi autor) i al criminal confés. L’autor fa tots els altres personatges de la història, desdoblant-se en el moments dels interrogatoris, del judici o en les escenes domèstiques on es van anar generant totes les mentides i totes les estafes. Una decisió arriscada, però també hipnòtica i claustrofòbica, sobretot si atenem al muntatge realista, i a la vegada poètic, d’Alejandro Andújar. Una sala d’estar tancada, de dimensions força reals, que es reforça amb una pantalla superior on anirem veient els primers plans dels personatges… captats per un munt de càmeres ocultes a l’escenari. Un muntatge d’esperit totalment cinematogràfic, carregat de tristesa i foscor anímica.
Malgrat l’embolcall perfecte que s’ha servit i malgrat la potència d’una història tan pertorbadora, el muntatge resulta a estones una mica fred. Potser el llibre –un estudi minuciós dels fets vist des dels d’ulls que podrien ser els d’un entomòleg o els d’un taxidermista- en té part de culpa, tot i que crec que hi ha alguna cosa en l’adaptació que allunya els fets de l’espectador. Li explica tot, li ensenya tot, però el deixa fora… i ja se sap que quan un veu uns fets tan greus sense poder implicar-s’hi no acaba sentint-se gaire còmode. Segurament és el que es pretenia, però jo crec que molts haguessin preferit odiar a l’assassí en lloc de comprendre’l… si és que es pot arribar a comprendre alguna cosa de tot plegat.
El treball dels dos actors és realment impecable. Pere Arquillué ens mostra de nou el catàleg de matisos que ja li coneixem, sobretot si s’ha vist abans el monòleg El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc. Una filigrana d’interpretació que, malgrat tot, potser no sorprèn tant com aquest monstre silenciós i educat que interpreta Carles Martínez. Una interpretació realment captivadora que mereix tots els aplaudiments i tots els premis.
