No és fàcil narrar aquesta història protagonitzada per un dels impostors més tràgics que mai hagin existit. I és que com bé diu Carrère, si la història de Jean-Claude Romand fos ficció, notaríem una certa falta de versemblança. A partir de la novel·la L’Adversari, que l’escriptor francès va trigar 7 anys en escriure, Julio Manrique, Marc Artigau i Cristina Genebat fan una adaptació teatral amb dos únics intèrprets en escena: Pere Arquillué, que a més del mateix Carrère salta d’un personatge a un altre amb total naturalitat, i Carles Martínez que amb una pertorbadora mescla de temprança i desesperació ens dona un vívid retrat d’aquest sorprenent personatge. Un home que va portar fins a límits insospitats la seva obsessió per mantenir una bona imatge i no defraudar als seus estimats.
La fascinació de Carrère per Jean-Claude Romand a la seva novel·la L’Adversari, recorda a la de Javier Cercas per Enric Marco a L’Impostor o la de Truman Capote pels assassins Richard Hickock i Perry Smith en A sang freda. Totes elles novel·les sense ficció que inclouen la veu de l’autor, qui tracta de comprendre la incomprensible naturalesa humana veient-se reflectit en un personatge que detesta. Així, Carrère acaba preguntant-se si contar aquesta història és un crim o una pregària. Jo diria que més bé el segon.
La dramatúrgia alterna escenes dialogades amb fragments narrats i està tan ben filada que, tot i conèixer la història real a la perfecció, ens manté en suspens constant. S’alternen tres línies temporals: la vida de Romand des de la Universitat fins al tràgic final, el judici posterior en el qual l’acusat declara directament a públic i finalment, la narració de Carrère. L’obra presenta una estructura fragmentada en la qual saltem d’una localització a una altra i d’un personatge a un altre constantment per a construir aquest mosaic narratiu. Tot i que sabem com acabarà, el clímax és apoteòsic.
L’escenografia és un saló realista que potser limita més que acompanya al relat que estem presenciant. També s’utilitzen projeccions audiovisuals -algunes en directe, altres no- que eleven la proposta escènica i tensen el drama en els moments àlgids. En definitiva, adaptar aquesta novel·la a l’escena no era tasca fàcil, però l’equip de Manrique ho aconsegueix amb nota. No us la perdeu.
