Està basada en una novel·la d’Emmanuel Carrère sobre uns fets reals que el van impressionar. Els fets són tan esgarrifosos que li van deixar seqüeles psicològiques. A ell l’interessava el procés que havia convertit aquell home en assassí. Per acostar-se tant a la maldat humana, va tenir una crisi de fe que es manifesta en les seves novel·les posteriors.
El protagonista de la història, Jean Claude Romand, pertanyia a una família catòlica on no dir mentides era la norma però la convivència familiar estava plena de silencis i mentides pietoses. L’angoixa i la tristesa que l’omplia no la va saber explicar i no va voler decebre. La primera mentida en va cridar una altra i així tota la vida. Com a bon mentider compulsiu es va acabar per creure’s les seves pròpies mentides i dubtava també de si eren certes. L’esfereïdor final va començar així.
És una fidel adaptació de Marc Artigau, Cristina Genebat i Julio Manrique. I és fidel perquè segueix exactament el ritme de la novel·la, la història, els fets, perquè l’autor s’introdueix a la història, entra en primera persona des del primer moment. A diferencia de A sang freda de Truman Capote en la que el narrador és omniscient, Carrère és un personatge més. Ell és Pere Arquillué que interpreta tots els papers excepte el de Jean-Claude Romand que l’encarna Carles Martínez.
Les múltiples interpretacions d’Arquillué són esplèndides i dic múltiples perquè és l’escriptor, el jutge, el fiscal, la dona, l’amant, la mare, el pare i fins i tot el fill. Coneixem aquesta capacitat seva d’interpretar a molts personatges. Ja ho vam veure a El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc amb aquell monòleg a set veus. Ell sap interpretar fins i tot els personatges femenins amb un petit gest, un somriure. No li fa falta impostar la veu ni adoptar gestualitat femenina. Es de destacar el gran treball de Carles Martínez, un personatge gris, tímid, fràgil, bon marit, bon pare, bon fill, que és capaç de cometre l’horrorós assassinat múltiple de tota la família.
L’obra de teatre és amable, accessible, jo diria que fins i tot, plana. Descriu exactament els fets. La novel·la no ficció de Carrère transmet amb més detall l’angoixa del protagonista, la inseguretat, la por al ridícul, la necessitat de sentir-se viu i estimat, els intents de desvetllar la veritat a l’amic, a l’amant, a la dona. Mai en va ser capaç per la por que l’havia acompanyat sempre.
Tampoc hem trobat a l’obra la tranquil·litat que va sentir Jean Claude a partir del moment que va ser descobert. La veritat és alliberadora. Preferia la imatge d’assassí que els 20 anys de mentida. Encara menys reflexa com va quedar de destrossat el seu voltant: l’amic, els fills de l’amic que jugaven amb els seus, els companys de classe dels nens, la professora, la família de la dona…
És una història rodona, addictiva, concisa, pertorbadora i que Carrère ens porta de la mà per intentar entendre a un mitòman-narcisista-assassí sense jutjar-lo ni justificar-lo. No deixeu de veure l’obra abans o després de llegir el llibre.