Sempre s’ha dit que és una de les millors òperes del segle XX. El Liceu estrena la temporada 2024-2025 amb aquesta òpera i podem corroborar que aquesta afirmació és certa.
Basada en un text de Nikolai Leskov i música de Dimitri Xostakóvitx, un atrevit muntatge d’Alex Ollé i una no menys agosarada escenografia de Alfons Flores acompanyen de manera molt expressiva un thriller de tensió, crims, culpes i final dramàtic. Tota l’obra es desenvolupa sobre un terra ple d’aigua com si tots els protagonistes estiguessin vivint en unes clavegueres pudents que reflecteixen com un mirall les misèries del personatges. L’aigua és també un presagi del tràgic final. La il·luminació de Urs Schönebaum crea aquest clima de tensió en totes les escenes.
A la versió de Stein Winge a la temporada 2001-2002, tot succeïa davall d’una llosa immensa sota la que estaven atrapats tots els personatges de la història, el poble sotmès a la tirania de l’amo i la dona oprimida i subjugada per la pressió del sogre, Boris Timofeievich Ismailov, interpretat per Alexei Botnarciuc un baix amb una gran força interpretativa i vocal.
La protagonista Katerina Ismailov, (interpretada per una soprano dramàtica de gran coloratura, la espanyola Ángeles Blancas), casada amb un ric comerciant de farines està tancada en una casa benestant, absolutament sola i avorrida, pressionada pel sogre que li retreu la seva infertilitat i li recorda repetidament l’obligació de la dona de tenir descendència pel manteniment del cognom i l’empresa. En algun moment es donen pistes per imaginar l’homosexualitat del marit. Ell és Ilya Selivanov amb poc paper però amb una resolució correcta.
Unes grans planxes metàl·liques es mouen comprimint l’habitació de Katerina creant encara més la sensació d’empresonada. La tensió es va creant mica a mica amb una violació múltiple d’una treballadora de l’empresa o la necessitat de companyia de la protagonista que la troba en un treballador faldiller, Serguei, interpretat per Ladislav Elgr, tenor spinto amb unes prestacions vocals que no acompanyen la força de la protagonista.
Amb l’assassinat del sogre comença la destrucció de Katerina. El fil argumental és hipnòtic, ens atrapa la soledat de la protagonista que ens fa entendre-la des del primer moment i la justifiquem.
El diari soviètic Pravda va publicar un article en el qual qualificava Lady Macbeth de Mtsenk d’òpera inquietant, cridanera i neuròtica. Stalin tenia uns assessors que van definir, uns cànons sobre tots els aspectes de la cultura en la que incloïen la música. Per això, Stalin va dir que era “un caos en lloc de música” i al Pravda va afegir que “la partitura era basta, primitiva, vulgar i allunyada dels ideals soviètics”. Dimitri Xostakóvitx va encaixar aquestes crítiques i no va escriure més òperes però va continuar en la línia simfònica que ja veiem en aquesta òpera. Una autèntica simfonia amb un llenguatge musical que acompanya les emocions que es generen en cada moment. Josep Pons dirigeix magistralment l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu en una composició de gran complexitat i uns interludis simfònics molt bonics. El cor, que té moments sublims és dirigit per Pablo Assante.
El conjunt de l’opera és una meravella. Esperem que no triguin 20 anys més a representar-la.