Té molta personalitat. Tanta que potser no acabes d’entendre què pretenen comunicar, tot i que interpreto que simplement és la Jarana com a tal, el descontrol, el passar-ho bé. Té parts que es fan més llargues qu’altres però en conjunt tot el món que creen, totalment desconcertant (vaig sortir pensant: què acabo de veure?) té un encant especial. Jo em quedo amb l’alegria, que és el que a mi m’ha transmès. Un conjunt de coloraines i de ritmes. També un sense sentit de barrejes entre cants, micròfons … Ell ball dels micros que van cap enrere espectacular, per mi el millor de tots.
Els recursos molt repetitius son potser els que em van costar més.