David Hare és un autor britànic força habitual a casa nostra –Celobert, Via Dolorosa, L’habitació blava– i molt respectat al seu país. Prova d’això és que la peça de la que avui parlem va ser estrenada, ni més ni menys, que per dues de les dames més importants del West End: Judy Dench i Maggie Smith. Està clar que és una peça per a actrius de provada trajectòria (a Madrid la van representar Núria Espert i Amparo Rivelles) i una sensibilitat força especial, ja que a les obres de Hare es parla molt i es diu molt poc… del que interessa. Tot queda soterrat sota les mirades, les complicitats i els petits gestos. Una mica a l’estil de Pinter, però menys transcendent i més proper a un teatre de certa volada “comercial”.
Anna Güell i sobretot Mercè Arànega afronten el repte amb determinació i naturalitat. Podríem dir que elles són l’ànima d’aquesta festa teatral, perquè no hi ha gaires elements més on agafar-se. L’escenografia busca la proximitat del públic, però sembla talment encaixada entre les cadires del pati de butaques… com si hagués caigut des del pis de dalt. La direcció de Magda Puyo, d’altra banda, és força convencional. Suposem que es limita al treball de les actrius, que en aquest cas funciona força bé, però és permet algunes llicències (les ballarugues entre escena i escena) que acaben resultant absurdes. Recomanable, en definitiva, per aquells que persegueixin una obra d’actrius i un text molt “british” sobre les complexitats de l’amor… i altres sentiments.