Una proposta de la Marilia Samper, un text escrit en residència a la Sala Beckett, una reflexió sobre la manca d’humanitat provocada en aquest cas per la precarietat i la pobresa que ens envolta i de la que Marilia ens va parlar a la roda de premsa de presentació de temporada.
Un inici amb una escena d’una gran delicadesa entre els dos protagonistes principals, la Júlia (Lluïsa Castell) i el seu fill Eli (Alejandro Bordanove). Ella és una mare que te cura del seu fill tetraplègic i observem, atonits, com el vesteix amb una tendresa i un amor infinits, i el somriure a la cara. Una escena del seu dia a dia absolutament creïble on les interpretacions de tots dos són excel·lents….. i potser una de les millors de les que hem vist de Lluïsa Castell.
Alejandro Bordanove és un actor al que hem vist treballar en altres propostes i que avui ens ha deixat meravellats amb la seva capacitat de passar d’una immobilitat quasi absoluta a la de narrador del que està passant. Ell és el que ens presenta als personatges i al llarg de la peça interpretarà diferents papers amb registres totalment marcats. En aquesta proposta la seva interpretació ha estat senzillament “BRUTAL”.
Molt destacables també les interpretacions de la Montse Guallar i del Andrés Herrera en els papers de Vera i Ramon, veïns del dos protagonistes.
La Júlia i el seu fill viuen en un pis de lloguer a l’extraradi d’una ciutat, en un barri obrer d’habitatges, degradat i oblidat, on no arriba el metro. L’Eli té 20 anys i viu tancat en el pis a la seva cadira de rodes, la Júlia promou la construcció d’una rampa per poder baixar amb el seu fill al carrer. Però xoca frontalment amb l’oposició d’uns veïns que no poden pagar aquesta despesa, i amb una administració que no facilita en absolut la resolució del problema.
Observem a escena situacions que ens podrien passar a nosaltres, ens sentim interpel·lats en el sentit de pensar que faríem si fóssim ells, o que faríem si fóssim els altres. En alguns moments l’autora recorre a tòpics com la trucada telefònica al Servei d’Habitatge o les reunions d’escala amb el típic “opositor” a les propostes presentades, tòpics que provoquen moments previsibles, però que no desmereixen en absolut el discurs.
Una proposta que estàvem segurs que ens agradaria, però que ha superat amb escreix les nostres expectatives, tant pel text (ple de matisos i més capes de la que es veuen en una primera lectura), com per unes magnífiques interpretacions dels quatre protagonistes, a la que s’ha afegit una posada en escena viva i sorprenent.
Per llegir l’apunt original sencer, només heu de clicar en aquest ENLLAÇ