S’encenen uns neons, s’il•lumina un teló lluent –d’aquells de sala d’espectacles americana-, una veu en off ens fa l’anunci… i sí, finalment apareix Lali Symon, la monologuista que ens farà riure i pensar, que ens deixarà anar un missatge polític o reivindicatiu, i que finalment marxarà amb la idea d’haver canviat alguna cosa en tots nosaltres. Symon és independent, feminista, lliberal, engrescadora, no té fills ni filles i, de tant en tant, es passeja per tinder en busca de relacions. Symon és un exemple per a molta gent, i també un incordi per a d’altres… Però qui hi ha darrera del personatge quan s’acaba la funció? Aquí està la veritable essència d’una obra que vol mostrar-nos l’altra cara del show, i a la vegada es qüestiona temes com la privacitat de l’artista, la moda d’explicar vivències pròpies al públic o el paper dels mitjans de comunicació en tot plegat.
Sergi Belbel, autor i director de la peça, s’ha emmirallat en les showwomen americanes més que en les còmiques de casa nostra per confeccionar aquest vestit fet a mida per a Emma Vilarasau. S’anomena a Joan Rivers, a Carol Burnett o a Lily Tomlin, i pel mig s’entreveuen les eixures de Deborah Vance, el personatge protagonista de la sèrie Hacks. Però quan es tomba la vista cap a la part privada, aquí ja reconeixem a una persona de carn i ossos, a algú que coneixem… o que podem ser fins i tot nosaltres mateixos. I com no, aquí apareixen també la mare i la filla, testimonis reals d’una vida que no és pas tan idíl•lica ni tan glamourosa.
L’obra diverteix, emociona i crea amb l’espectador un diàleg directe que atrapa i sedueix. Al final, les tres dones d’aquesta família acaben sent patrimoni del públic per la seva franquesa, per les seves discussions, per la seva peculiar forma de cuidar-se i d’estimar-se… Un text molt ben travat que només a estones, amb les divagacions de l’àvia, està a punt d’agafar camins secundaris una mica capriciosos. Però Belbel en sap molt de teatre, de recursos narratius (la cançoneta que es repeteix, el tema de les cartes), i sobretot d’allò que el públic espera. A vegades hi ha una mica massa de sucre? Potser sí, però res que embafi en excés.
Capítol a part mereixen les tres actrius, capitanejades per una Vilarasau que aboca a l’espectacle emocions pròpies, reals, donat que va viure un procés similar amb la seva mare. Es tracta d’una doble interpretació, ja que Lali Symon té dues cares molt diferents, dos maneres de fer que donen el contrast necessari a la peça: la seva tasca com a estrella televisiva i la seva feina com a cuidadora d’una mare malalta. Per cert, la mare que crea Mont Plans mereix tots els elogis i s’emporta també una gran part dels aplaudiments finals. La seva interpretació arrenca riallades, però també més d’una llàgrima entre el públic. Aneu preparats per a tot…
