Sergi Belbel dirigeix l’omnipresent Emma Vilarasau, la veterana Mont Plans, premi Margarita Xirgu de teatre, i la jove Júlia Bonjoch en un espectacle que ell mateix ha escrit, i que balla entre la comèdia i la dura quotidianitat, entre allò que és privat i el que es considera públic (i, per tant, de tothom?), entre la persona i el personatge, entre la realitat de tres generacions molt diferents.
Lali Symon ens mostra el debat intern que persegueix una monologuista de gran èxit, una estrella admirada, reconeguda i estimada, una icona femenina i feminista, i una referència per milers d’espectadors que segueixen els seus xous en teatres i televisions. La seguretat i la força que caracteritzen el seu perfil públic contrasten amb la seva vida a casa, on conviu amb la seva mare i la seva filla, on es guarden secrets que van més enllà de les fotografies guardades en àlbums dins d’un armari, i on són les circumstàncies les que porten les regnes.
Esdevé un homenatge a una generació de dones que van lluitar per alliberar-se del gruixut cadenat del masclisme en una època que va servir per marcar precedents. Però també honora les generacions anteriors que només van poder viure els seus somnis en secret, que van soterrar els desitjos sota el mantell de la intimitat i la foscor per protegir-los de l’escarni d’una societat plena de línies vermelles. La Mont Plans broda aquest paper. Imaginativa, mística, somiadora, realista, dura, dolça, comprensiva i implacable. Quin tros d’actriu! La Júlia Bonjoch mostra solvència i talent. Si el seu personatge fa pensar, en clau emocional, en un futur prometedor, la seva interpretació també. L’Emma Vilarasau, que converteix en or allò que interpreta, actua amb una dignitat i un rigor gairebé automàtics, assumeix el rol protagonista amb l’eficàcia a la que ens té acostumats. El seu personatge, però, transita massa sovint durant la representació entre la realitat i la ficció, interpel·lant el públic com faria qualsevol monologuista, però deixant la finestra que obre un pèl badada quan canvia de registre. Costa, en certa manera, mantenir a to aquesta distància focal entre intervencions amb la Lali i riallades a casa. És, en si mateixa, una comèdia i un drama. Sovint un espectacle dins d’un espectacle. No sempre es manté la prudència i la distància entre aquestes dualitats (públic-privat, comèdia-drama, espectadors dins l’obra o fora d’ella…), i es produeix algun petit desajust que incomoda: rialles gratuïtes, comentaris fora de moment, etc.
La posada en escena és fantàstica, amb un contrast entre casa (massa simple, potser?) i escenari (so, llum, brillantina…) clar i eloqüent. El ritme és vibrant, ben dosificat, i les sensacions que transmet són ben vives. Conviden a la reflexió a l’entorn de l’autenticitat. Un exercici molt recomanable en temps d’aparença, postura i vassallatge al rei TikTok.
