A Hemingway se li atribueix l’aforisme “estimar malament és el mateix que no estimar”. I en la mitologia grega, en trobem un munt d’exemples. Violacions, infidelitats, enganys i infanticides. És el cas de Medea després de la traïció de Jason. En aquesta obra de Queralt Riera revivim i també ressignifiquem aquest clàssic d’amor, desamor, passió i tragèdia aterrat a les nostres referències i a la nostra quotidianitat: la sèrie a cor obert i la indústria catalana, a tall d’exemple.
En L’amor (no és per a mi, va dir Medea) s’hi desenvoluparà aquesta història explicada d’una forma ben curiosa, des del principi i des del final, es a dir, des de la infantesa i la senectut de Medea, i confluint ambdues cap al cabdell central del relat. Les dues actrius, Patricia Mendoza i Rosa Cadafalch, ambdues amb un paper molt destacable, representaran les dues veus de Medea per donar-li context, història i sobretot, la humanitat de la que la figura clàssica semblava desproveïda. Un text intimista, acurat i poètic com ja ens tenia acostumats l’autora amb, per exemple, De dol. El text és despullat, la posada en escena sòbria i les actrius entregades a servir el paper servint el seu personatge i sense pretensió d’eclipsar-lo. La senzillesa, com sabem ja tots, de cap manera ha de comportar simplicitat.