Amor i violència vicaria

Medea és el personatge més inquietant de la tragèdia grega. “L’amor (no és per a mi, va dir Medea)” la guardaré a la memòria com guardo també una altra obra sobre el personatge d’Eurípides, “MedeaMix, una obra coral de sis dones dirigides per Magda Puyo que es va estrenar al 1996. L’increïble treball de les Metadones o la mítica figura d’Eurípides van crear en molts de nosaltres un record inesborrable com inoblidable serà també aquesta obra de Queralt Riera sobre una Medea contemporània amb molts paral·lelismes amb l’heroïna mítica.
Jasó, (Jason amb pronúncia anglesa per la nostra Medea actual) abandona Medea per casar-se amb la filla de Creont, tirà de Corint. A Medea se la desterra i obliga a marxar amb els seus dos fills abandonats a la sort i a la misèria. El panorama és descoratjador pels tres i són poques les possibilitats de supervivència. El seu acte és un acte d’amor cap als seus fills. Tot i el títol de l’obra, crec que l’amor sí que era per ella.
En aquesta també magnífica producció, la Medea de 88 anys vagabundeja per recordar totes les atrocitats dels seu passat mentre que la Medea de 8 anys somnia i viu la seva infància feliç. L’obra camina saltironejant, l’una mirant al passat i l’altre al futur. És un recurs teatral poc utilitzat i que dona profunditat i interès a la peça. Es creuen al mig, donant-se la mà i compartint l’única realitat que els queda: la soledat i la tristesa d’haver perdut els fills.
El conflicte principal és conegut i els personatges ja no esperen una compensació final. La tragèdia està servida i el que és més original és la manera de presentar-ho i el treball actoral de les dues Medees: Rosa Cadafalch i Patrícia Mendoza.
El text inicial de la Medea gran, representat de manera esplèndida per Rosa Cadafalch és sublim i ens col·loca de bon començament en una posició emocional amb capacitat d’entendre tot el que passarà i havia passat. El moment del descobriment de la infidelitat per a la Medea petita, magníficament representat per Patrícia Mendoza, ens mostra el seu espectacular talent.
Tot i que algunes escenes amb finalitats distractores podrien ser prescindibles, el ritme és dinàmic, àgil i resolutiu amb algun punt divertit.
És un espectacle encisador que sap transmetre l’esperit de la tragèdia grega que l’acompanya, atrapant l’espectador des del primer moment.