La vigència de les grans tragèdies gregues i, sobretot, dels seus personatges tot i la mirada actual és una circumstància que mai em deixa de sorprendre. Si parlem, més concretament, de les protagonistes femenines, l’admiració resulta encara més gran i em reconcilia amb una part important de la història del teatre. Retratada en el món clàssic, principalment, per Eurípides, Medea és una figura interessant, trista, intensa i colpidora de la qual n’ha sabut treure un bon partit la dramaturga i directora Queralt Riera.
És evident que el mite d’aquesta dona assassina dels seus fills ha resultat notablement inspirador per Riera. Amb audàcia, poètica i intel·ligència emocional, l’autora aconsegueix reflexionar sobre l’amor romàntic, la família, la maternitat, la felicitat o la soledat des del punt de vista d’una Medea que se sent trencada i mira cap enrere. La proposta juga amb habilitat amb diferents episodis de la vida de la protagonista, mostrant la seva evolució des dels 8 als 88 anys, sense justificar-la, més enllà de voler profunditzar en el seu gran drama i univers dolorós. Interpretada per dues esplèndides actrius (Rosa Cadafalch i Patrícia Mendoza), aquesta dualitat narrativa és un recurs que suma capes psicològiques al personatge i afegeix agilitat a l’espectacle.
En definitiva, es tracta d’una peça transcendent que sap ser accessible sense renunciar a la complexitat sentimental que té entre les mans. Ni jutja ni disculpa Medea, simplement, la posa davant dels nostres ulls com una persona que ha viscut una vida… que podria ser la nostra. Segurament, això és el més impactant de tot i la raó de ser de tot el muntatge.