Aquest no és un Ibsen qualsevol. Es tracta d’un text poc representat a casa nostra, que navega entre el realisme i el simbolisme que va imperar en la tercera etapa de l’autor. És cert que hi ha moments -sobretot, cap al final- en que el debat o la tesi s’imposen a l’argument. També és cert que el personatge principal és excessivament abstracte, amb un punt de messiànic, però sigui com sigui el text és bellíssim i demostra que el dramaturg noruec sabia perfectament com explicar històries i com implicar-nos en elles.
Un dels principals mèrits de Manrique en aquest muntatge, que ja és des d’ara un referent per a futures versions de l’obra, és que sap molt bé com crear un ambient que atrapa a l’espectador, més enllà de les situacions i de les paraules. La seva direcció, com ja passava a La treva, et té tota l’estona pendent; no hi ha temps morts ni elements que sobrin. El respecte pel text que té entre les mans, el llenguatge quasi cinematogràfic -el control del que passa a fora d’escena és brutal- i l’esplèndid treball que fa amb els actors acaben de fer la resta. No cal oblidar que tenim davant un repartiment compacte i d’un nivell altíssim. Se’m fa fins i tot difícil destacar a algú, perquè crec que tots estan en el seu punt just, complementant-se i ajudant-se per tirar endavant un projecte més complicat del que sembla en aparença. Res d’estridències ni de divismes. Aquí tot és precís i delicat… com aquest piano sobre la neu, que d’altra banda m’ha fet pensar en el que ja utilitzava Xavier Albertí la temporada passada en El Professor Bernhardi.