Lapònia segueix les regles habituals de les comèdies de boulevard, i fins i tot el que podria semblar una premissa original parteix d’altres trames amb nens absents de l’escena, però absolutament protagonistes: El nom, La pell fina, Un Déu salvatge. Aquí, una nena de quatre anys li espatlla la nit de Nadal al seu cosí, que ha vingut a Finlàndia des de Catalunya amb els seus pares. Com era d’esperar, la nit s’espatllarà també pels adults, que aviat començaran a treure una llarga llista de retrets i petits secrets que ho poden capgirar tot. Com és habitual també en aquest tipus de comèdies, les situacions compromeses es van sumant i van apareixent de totes bandes, encara que sigui a costa de la versemblança de la història. L’objectiu, està clar, és aconseguir la riallada i la complicitat amb els personatges… o almenys amb alguns d’ells. Lapònia ho aconsegueix tot. Fa riure de valent, fa passar una bona estona a espectadors molt diversos i també cau en petites contradiccions… però tot és a favor de la trama, i de les regles del gènere.
El repartiment és d’aquells que no et permet fallar. Anna Sahun i Albert Prat formen un matrimoni aparentment idíl·lic, però amb una motxilla plena d’acceptacions forçades, petites mentides i falses creences. David Bagès ho clava com el marit calçasses –almenys en aparença- que s’emociona fàcilment i que no sap com parar a la seva impetuosa dona, una Míriam Iscla que es guanya el públic amb la seva primera aparició… i sense dir ni una paraula. Un quartet encertadíssim que fa d’una comèdia convencional una obra brillant, i amb classe. Suposo que la direcció de l’eficaç Nelson Valente també hi ha tingut molt a veure.