Per alguna raó, la comèdia comercial acostuma a haver de carregar amb una sèrie d’injustos prejudicis que són un veritable llast per la qualitat del gènere. Entre els productors que creuen que la intel·ligència i la subtilesa són enemigues de l’èxit generalista, els creadors que pensen que l’humor no és un espai prou digne per explicar històries importants i el públic poc exigent que es conforma amb que els facin riure amb qualsevol cosa, la cartellera s’acaba omplint de propostes fàcils, tòpiques, gruixudes i estridents que queden ben lluny del veritable potencial d’aquest gènere. Afortunadament, encara queden espectacles com Lapònia que aposten per fer comèdia des de l’enginy, partint d’un conflicte interessant, servint de mirall costumista de la societat que som i que generen debat des de l’entreteniment.
El text de Cristina Clemente i Marc Angelet recorda al teatre de Yasmina Reza (Art, Un déu salvatge), on un debat quotidià desencadena una hilarant discussió que arriba a tenir implicacions profundes. El ritme d’aquesta peça d’un sol acte és excel·lent i els diàlegs, frescos i amb alguns girs sorprenents. Potser algun dels personatges (molt ben definits des del primer moment, d’altra banda) resulta una mica carregant. A més, l’ampliació del conflicte inicial deriva a un excés de ramificacions que pot despistar l’espectador en un cert punt, ja que s’arriba a debatre de massa temes alhora: familiars, sentimentals, socials, etc. Malgrat això, l’originalitat del muntatge és molt destacable, així com un tancament final més que satisfactori i, el més important: et deixa dins del cos alguns dubtes que donen peu a la conversa i la reflexió, un cop se surt del teatre.