La voluntat de ser qui pren les millors decisions, la necessitat de demostrar als altres que el pensament i les maneres de veure les coses d’una persona estan per sobre de la resta és un defecte que tots els humans tenen. Tot aquells que viuen en societat si més no. I és que hi ha una sentiment, ancestral segurament, que encoratja a fer veure a la resta que estan equivocades o equivocats.
La Mònica i la seva família visiten a la seva germana Núria i família a Lapònia, on viuen des de fa anys. És la primera vegada que viatgen de Barcelona a la ciutat finlandesa i han aprofitat que són les festes de Nadal per fer-ho i així el seu fill podrà conèixer a l’autèntic Pare Noel. El que no saben és que la família de la Núria no celebra les festes de la mateixa manera i que la seva filla en cap moment ha cregut en la màgia. La visita es convertirà en un intent d’imposició d’uns als altres sobre la manera d’educar als fills i també de viure, sobre les tradicions, els valors i les mentides.
El text que signen Cristina Clemente i Marc Angelet és divertidíssim, amb molt de ritme, àgil i amb una necessitat imperiosa d’uns intèrprets audaços i avesats a un llenguatge ràpid que conté molta substància. Nelson Valente dirigeix d’una manera molt intel·ligent els espais i els tempos de les converses entre els diferents personatges. El moviment de cada intèrpret està mil·limetrat perquè conflueixi de manera perfecta amb el relat i la posada en escena és funcional i adequada per tota la intensitat que va augmentant al saló de casa dels finlandesos.
Míriam Iscla, David Bagés, Anna Sahun i Albert Prat són meravellosos, esplèndids, encaixen a la perfecció en els seus personatges i la química entre tots quatre és crucial perquè els diàlegs i la trama funcionin perfectament. L’inici amable i correcte va transformant-se en una olla a pressió on acaben sortint retrets i veritats que creen un ambient intens i tens entre els quatre. Aquesta energia creixent l’aguanten les actrius i els actors amb una integritat fascinant i obviant, de quina manera, els esclats de riure que es viuen al pati de butaques.
Sense entrar gaire en allò que es va descobrint durant la narració, l’únic que treu una mica l’atenció a aquest relat magnífic és, potser, que arriba a un punt en que algun personatge és més pressionat que els altres i l’espectadora potser no està gaire d’acord –igual que el fet que es parli sempre de Pare Noel i no del tió, tot i que s’entén en el marc de Lapònia-. Són petits detalls que no acaben d’arrodonir una producció estupenda que fa les delícies de tot el públic i deixa una sensació alegre i divertida amb la qual afrontar la propera conversa amb familiars que es tingui.