Àngel Guimerà va escriure L’aranya el 1906, representant a l’escenari les llums i les ombres (més aviat aquestes) d’una classe menestral barcelonina que aspirava a configurar una petita burgesia i que, malgrat es dissolia, encara era present el alguns barris de la ciutat.
El Teatre Nacional de Catalunya commemora, amb la seva posada en cartell, el centenari de la mort del dramaturg i poeta (Barcelona, 1924).
En escena, extrems personatges vibren, connecten, interactuen com electrons, en un anar i venir aparentment caòtic per quotidià. De la interacció en neixen reaccions a estones dramàtiques, còmiques, sarcàstiques, romàntiques… totes elles d’un temps molt llunyà, malgrat les pretensions d’aproximació. El director, Jordi Prat i Coll n’ha reescrit el text per adaptar-lo a una suposada Girona del 1968, i s’hi albiren els darrers anys de franquisme, l’estretor de les llibertats. L’eix argumental és la infertilitat, però a través de la vida a la botiga de queviures i al menjador de casa es presenten elements claus per entendre l’evolució dels personatges, que acaba conduint-los a la tragèdia: el rol de gènere, el paper de la dona, la pressió social ofegadora del moment, la submissió a l’amo que concedeix la subsistència econòmica en època de misèries, la dualitat poble-ciutat… S’hi entreveu la ingenuïtat gairebé primitiva de cada caràcter, i la interpretació pretén ser propera a la naturalitat italiana de produccions costumistes, però el director flirteja entre la comèdia i el drama, i fa que els personatges transitin per la corda fluixa entre els dos extrems. Escoltar com un personatge cubanero com la Pilar (Berta Giraut) manifesta, amb el seu exagerat histrionisme, que ha perdut els seus tres fills no és gratuït. Passa factura, en el contrast amb els altres personatges. Cadascú segueix una línia diferent, arrossega el seu drama particular, i costa que casin en la mirada global. És potser massa, de tant efectista.
L’adaptació conté elements culturals que distancien el text de l’original: el parlar gironí, les cançons… Es pretén donar un context nou a un text que neix en una altra època, en una altra realitat. Un salt d’aquest calibre, desequilibra l’obra perquè no l’arrela, només ho fa en les formes. La teranyina teixida per l’amo del negoci (Jordi Rico) atrapa en la misèria la protagonista (Mima Riera) i la seva parella (Albert Ausellé). Ella acaba obrint els ulls i alliberant-se, trencant un destí que, a l’obra original, semblava determinat. Un toc d’actualitat i de revolució que lliga poc amb l’autor i amb el desenvolupament del drama, i que se’n desmarca de forma premeditada. I no ens queda ni el clàssic que era, propi de l’època, ni una revisió actualitzada als signes del nostre temps. Faig meva l’opinió d’algú que per mi és referent en tot: de Shakespeare se n’aprofita tot, qualsevol versió és rica en el missatge i la seva revisió sempre és contemporània… però calia versionar Guimerà, realment? La seva riquesa és el seu context temporal, reescriure’l és anar a perdre, és passejar-se per caprici per la corda fluixa.
Tot i això, la interpretació és fantàstica, i el treball escenogràfic fa, per si sol, que l’experiència pagui la pena.