Una teranyina malvada

Una nit d’octubre de 1908, el públic del Teatre Romea de Barcelona, va aplaudir amb entusiasme l’estrena en català de L’aranya. Àngel Guimerà l’havia escrit dos anys abans i s’havia representat al teatre Maria Guerrero de Madrid. Ha estat adaptada per Jordi Prat i Coll qui n’és també el director. Prat i Coll ha situat l’escena 60 anys més tard per fer-la més propera a ell i al públic tot i que Guimerà és atemporal i els seus temes, eterns i universals.
La primera escena d’una monja de la caritat (les de les ales al cap) cantant “L’àngel hi va entrar per la finestreta, Déu vos guard Maria” ens situa a un franquisme encara viu amb l’església envaint tots els espais. Altres cançons que van sonant al llarg de la peça (general bum-bum, julivert meu, tres pometes té el pomer) així com la preocupació d’un dels personatges per si deixarien cantar a Serrat en català al festival d’Eurovisió, situa molt bé l’any exacte.
Guimerà era un coneixedor dels sentiments més profunds de l’ànima humana i tenia la sensibilitat per defensar en les seves obres als més vulnerables (Terra Baixa) als estranys o forasters (la Filla del Mar), l’amor malgrat les diferències (Mar i Cel) i el valor de la dona (Maria Rosa). En aquesta obra la dona, vençuda, destrossada i enganyada, es rebel.la i en surt sola però triomfadora, difícil de creure en aquell època a menys que en l’adaptació s’hi hagi afegit aquest punt d’aporament femení.
Guimerà va saber trobar un títol i una idea molt oportuna per descriure tot el que passa. Com la teranyina, és la maldat qui teixeix una trampa per aconseguir un fi, trampa en la que cauen la parella protagonista. La maldat aprofita gelosies, enganys, o l’obsessió per la procreació (una altra Yerma). Tot és útil per aconseguir el que la maldat es proposa. La necessitat de tenir fills és el tema central que Guimerà, que no en tenia, posa a la seva obra com una obsessió exagerada.
És una obra coral on totes les actrius i actors tenen un paper important en el desenvolupament de la trama i totes tenen una interpretació brillant amb algun moment de sobreactuació.
L’escenografia i la il·luminació de Marc Salicrú és magnífica. Tres escenes que canvien de manera àgil i sense necessitat d’entreactes gràcies a una caixa sencera que trasllada l’interior de la casa cap al mig de l’escenari o es retira quan torna el tema a la botiga. Impressionant.
Una altra obra de Guimerà per recordar.