La sala gran del Teatre Nacional de Catalunya fa un Guimerà. És la frase que em va atreure des que m’ho van dir. Hi vas, i et trobes al hall un petit cubicle, creat amb dues parets i dues cortines, en què dues pantalles projecten actrius i actors que reciten fragments impactants d’altres obres d’Àngel Guimerà. Tots commovedors. Quan sonen els timbres que anuncien que queden pocs minuts perquè comenci l’obra, dues fileres ordenades t’adrecen cap al teu seient. I quan s’obre el teló de L’aranya apareix una Rosa (l’actriu Mima Riera) que pela patates i que està contenta. De seguida l’espectador s’assabenta que l’alegria prové del fet de pensar i creure que està embarassada, i per això espera amb ànsia que arribi la seva parella, en Miquel, per fer-l’hi saber. A la introducció de l’obra coneixem de seguida els fils secundaris de l’obra, de vegades perfilats de forma esperpèntica, d’altres amb una mica més de profunditat (com és el cas de l’acció secundària que representa l’actriu Paula Malia, que hi fa d’Isabel).
Presentats tots els personatges, comença l’acció. La Rosa va al metge per certificar amb seguretat que està embarassada, i aleshores coneixem com viuen els homes la notícia de tenir un fill. Per al Miquel, la parella de la Rosa, amb emoció, perquè queda clar que a l’època en què la direcció (Jordi Prat i Coll) basa l’obra la masculinitat s’aprovava en societat quan la parella casada tenia fills. A partir d’aquí es van cosint més accions, secundàries, que totes aniran a parar a la primera, la que representen la Rosa i el Miquel (l’actor Jordi Rico). I arribarà un moment que el mal, a la casa de la Rosa i el Jordi, entrarà per la porta de casa seva. Si la Rosa (sobretot la Rosa) i el Miquel són la bondat, la quotidianitat i la representació dels valors com a persona, tot el que els entrarà per la porta de casa per plantar-se al seu menjador serà el contrari.
I quan el mal hi arribi, tot trontollarà, i el final capgirarà la vida, fins al punt que l’espectador haurà d’enllaçar el que ha vist en la primera escena per entendre quin és el final de la Rosa.
Per acabar, un apunt final per ressaltar la gran actuació de tot l’elenc, el principal i el secundari. També a la direcció, Jordi Prat i Coll, que reinterpreta un text escrit d’Àngel Guimerà, que es va estrenar el 1908 al Teatre Romea. L’obra de teatre no segueix fil per randa el text de Guimerà: es basa en un colmado dels anys 70 de Girona (i aquí elogio el gran treball per interpretar l’accent gironí) i els protagonistes (la Rosa i el Miquel) són els noms dels seus pares. Si no hi sou a temps de veure-la al TNC abans del 9 de març, consulteu el calendari de gira de l’obra, que visitarà un bon estol de poblacions.