He llegit els darrers dies a diversos llocs que L’art de la comèdia és una obra popular i divertida però amb una important càrrega política. No es poden negar cap d’aquestes categories, tot i que el que més m’ha arribat és la carta d’amor que Eduardo De Filippo -i ara també Lluís Homar– fan al seu estimat teatre. El magnífic pròleg de l’obra, amb el personatge d’Oreste Campese sorgint de la penombra i agafant mides de l’escenari on ha d’actuar, és un dels moments més bells del teatre del segle XX. Homar, amb tota la picardia i l’experiència que li donen els anys i les taules, aprofita el moment i el sobredimensiona fins a posar-nos els pèls de punta. També l’encerta amb la metateatralitat d’alguns moments -llàstima que es vagi perdent a mesura que avança l’obra- i amb l’aprofitament de l’immens espai de la Sala Gran del TNC. L’única pega que li posaria és que l’estil i cadència interpretatives per les que opta el director i actor es troben a les antípodes de les que hauria utilitzat el mateix Filippo… No és que això sigui millor o pitjor -he llegit ressenyes que precisament ho troben del tot encertat- però a moments vaig trobar a faltar algun canvi de ritme, alguna cosa que se sortís del camí marcat, alguna estridència que ens trenqués el tarannà discursiu de moltes escenes… Sigui com sigui, el muntatge és de visió obligatòria, ja sigui per tot el que he dit al començament, pel mateix Lluís Homar o per la resta del repartiment. amb uns destacats Joan Carreras, Lluís Villanueva, Andreu Benito, Roger Casamajor i Mar Ulldemolins.
Enllaç copiat!