Començar un espectacle amb un escenari buit podria considerar-se un atreviment massa agosarat pel TNC, però el cert és que, de la proposta de Lluís Homar, és, de llarg, el més encertat. L’actor i director demostra, d’aquesta manera, que ha entès a la perfecció l’esperit de l’obra d’Eduardo De Filippo, aprofitant l’avinentesa per dotar de la màxima metateatralitat un text que és tot un homenatge al teatre i als actors. L’art de la comèdia planteja un joc magistral entre la veritat i la versemblança, barrejada amb elements de sàtira costumista, vodevil i crítica política. Aquest còctel on Txékhov, Goldoni, Pirandello i la Comèdia de l’Art es donen la mà compta, en aquest cas, amb un repartiment eficaç i una direcció lúcida on se’ns mostren deliberadament les entranyes del mateix muntatge. Malauradament, la duració (més de dues hores) pesa una mica massa pel gènere, pel que s’hagués agraït un entreacte. D’igual forma, el to general resulta, per moments, massa solemne. D’alguna manera, s’ha evitat l’exageració, la comicitat més explícita i l’histrionisme en favor d’una (falsa) naturalitat que, en segons quines escenes, no li fa cap favor. Per sort, tot i això, el conjunt funciona molt bé i aconsegueix transmetre el missatge de forma clara i valuosa. Llàstima que no s’ha gosat trencar la uniformitat interpretativa perquè alguna explosió de bogeria hauria alleugerit certs passatges que es fan innecessàriament feixucs.
Enllaç copiat!