Tot i ser un gran referent del teatre francès, muntar una obra de Molière té els seus riscos. Ja hem vist en algunes ocasions com certes comèdies d’autors clàssics poden arribar a fer-se molt feixugues i perdre tota la gràcia si no se sap fer jugar a favor el material de partida. S’han d’entendre, s’han de saber actualitzar amb respecte a través del ritme i s’ha de saber universalitzar el seu argument sense profanar el seu esperit. Tot això és, bàsicament, el que ha sabut fer bé Josep Maria Mestres amb L’avar. Director de la també força simpàtica Amor & Shakespeare, ha tingut la destresa de trobar el to i el dinamisme adient, amb una posada en escena senzilla però molt bella i elegant, aconseguint resultar moderna sense trucs estrambòtics: només el talent dels seus actors i la mesura de la seva comicitat. En aquest sentit, suposa tota una alegria descobrir a un Joan Pera que fa servir la seva llarga experiència i la seva veterania còmica en favor de la proposta, sense caure ni un moment en la seva habitual autoparòdia. Així, ben acompanyat per un grapat d’intèrprets força solvents, Pera demostra una intel·ligència i precisió humorística que ja no recordàvem que tenia, almenys dins d’un context més ambiciós, i que es pot fer riure amb un Molière sense necessitat de burlar-se’n ni convertir-lo en un show de varietats. Una bona lliçó que, malauradament, no veiem més sovint.
Enllaç copiat!